CLAR I CATALÀ

 

     El pasado día 7, en el Centro Pignatelli   de Zaragoza  presenté mi libro acompañado por Chusé Aragües -de Gara d`Edizions- y por dos miembros del Consejo Superior de Lenguas de Aragón: Xavier Giralt y Albert  Moragrega.  Mi agradecimiento al Centro Pignatelli, lugar de silencio para escuchar y espacio abierto a la palabra humana.   Aquí tenéis para vosotros el prólogo, y me reservo para mí  en estas vacaciones el silencio. Gracias , amigos.  Espero que em creguin si ara, rellevat del càrrec, canto  com la mola de Prat de Compte quan ve la nit  i li manquen les aigües de la bassa:"Ham-fet- lo- que- ham- pogut,  ham- fet- lo-que-ham-poguut, ham- fet- lo- que- ham-poguuuuut..............

 

 

 

 

PRÒLEG

Arreplego en estes pàgines tot un seguit de textos: la majoria publicats en periòdics aragonesos en castellà, per descomptat; d’altres pronunciats només en català en circumstàncies i mitjans més propicis, i alguns pocs documents escrits encara que no impresos o publicats. Però tots referits d'alguna manera al mateix tema o problema per a ser més precís: al català ,que és la meua llengua, i a Aragó, que és la meua terra. I tots igualment públics o d'interès públic, això penso, encara que no hagen estat prou divulgats. Els merament orals i uns altres no editats es presenten sota un títol acompanyat d'un asterisc. Dels documents oficials que publico ací em faig responsable, sense atribuir-me’n en exclusiva la responsabilitat o l'autoria.

Tanco així un parèntesi en la meua vida i en la meua producció literària, obert com Conseller de Cultura en 1983 sota la presidència de Santiago Marraco en el primer Govern de la Comunitat Autònoma, emplenat en part amb allò que ja vaig explicar al meu llibre El debat del català a l'Aragó (1983-1987) i complit i acabat sense punts suspensius en el moment present amb la meua dimissió - el seu relat- de la presidència del Consell Superior de les Llengües d'Aragó. Això és tot.

Si algú pensa que m’espolso així la pols de les sandàlies i descarrego en uns altres tota la responsabilitat, s'equivoca. Em jubilo, i açò ni tan sols és un relleu sinó un alleugeriment personal. Sóc conscient que la llengua catalana -mal que els pese als que enraonen només “en aragonès occidental” i escolten tan sols els que parlen “en cristià”- sobreviurà en les comarques orientals d'Aragó. Cosa que celebro, per descomptat, i és part molt important del meu goig. Al mateix temps la “llengua aragonesa” en sentit estricte -bé prou que ho lamento, i ben de cor- em pareix ja un cadàver llegat a la ciència i ben bé només una relíquia per als seus devots. I ho considero una pèrdua irreparable, més gran que l'extinció del gall fer al Pirineu d’Osca. Però no ho puc pas evitar. I aquells que sí podrien no en saben, o no volen fer-hi res. Mentre discuteixen que si cols o si naps, deixen escapar l'última oportunitat.

Eixa cosa que no pot anomenar-se és per a alguns castellans aragonesos com l’ “eccehomo”de Borja i l’INRI d'Aragó. I l'altra llengua, l'aragonès, com un “mañico” de calça curta i mocador lligat al cap. M'avergonyeix la imatge que projectem d'Aragó al món i el posa en el mapa. Em fa pena. I el pitjor de tot és que així i ací no ens puguem entendre amb ningú: ni entre nosaltres, ni amb els nostres veïns, ni amb ningú d'aquest món. Ni de l'altre, ja m'enteneu.

Saragossa, 8 de maig de 2013